A les 00.30 arribem a l’estació Victoria des de Brighton. Ja hem agafat l’últim tren per mirar de passar la nit de la millor manera possible. L'Eurostar cap a Paris surt a les 5.15, i cinc hores per Londres sense cap lloc on anar poden ser terribles. Al cap de mitja hora tanquen l’estació Victoria i sortim al carrer. Passegem pels voltants per veure si hi ha algun local obert. Per sort, trobem ben a prop un cafè d’internet Easy Internet que no tanca fins a les 6 de la matinada. Perfecte!
D'Easy Internet, ja em vam trobar un a París, en ple Barrí Llatí. Són locals amb més de cent ordinadors, en un parell de plantes, i una màquina a l’entrada on pagues i et surt un codi. Tot automàtic. El preu és molt econòmic i la gent ho aprofita per passar-s’hi hores i hores, per parlar amb l’altra punta del món, per descarregar-hi música... Aquest, més que un cafè d’internet, és un servei al turista, amb canvi inclòs.
A les 4.15 de la matinada un taxi ens porta fins a l’estació de Waterloo. Allí, el personal ja s´està acumulant per embarcar l’equipatge. Per travessar el canal de la Mànega, els controls han de ser exhaustius i el despatx de maletes és més semblant al d’un avió que no pas al d’un tren. Passem el bitllet per una màquina (revisor automàtic) i ja estem.
Pujar a un tren amb la intenció de dormir-hi és sempre un problema perquè no saps mai en quin moment et demanaran el tiquet. Per això el sols desar en llocs fàcils de trobar en qualsevol moment d’ensopiment mental. Aquí, però, és diferent. No hi ha control i això ja és una tranquil·litat. Normalment, els revisors, terroristes de l’oníric, increpen sense pietat els viatgers fins que els desperten, sense pensar que probablement estan destrossant una bonica història d’aventures, una bella història d’amor o la més terrible d’angoixa.
A les 9.38 arribem a París. És tard. Hem perdut una hora i alguns minuts en passar el canal. París ens rep amb la seva llum, la torre Eiffel... i els carteristes. En baixar del tren ja avisen en diversos idiomes que es vigilin les carteres. De fet, a en Joaquim un noi que estava mirant un plànol de la ciutat, com un turista qualsevol, ja li estava regirant la bossa. Anirem en compte. Pujant per l’escala mecànica el noi de davant ens mira, posa la mà sobre la bossa i se l’acosta a la panxa. Tan mala pinta fem?
A París hi plou. La ciutat de la llum està fosca. Anem de pressa a l’Ambaixada del Kazakhstan, on hi ha cua. Aquí veiem més o menys tots els caràcters que ens trobarem al país: el rus, el mongòlic i el xinès. La noia de la recepció ens atén molt cordialment i ens dóna el passaport amb el visat. Moltes gràcies.
-'No hi poden entrar abans del dia 3 ni sortir-ne després del 9. Només podran ser al país 72 hores. Ho han entès?'
-'Perfectament. Moltíssimes gràcies. La veritat és que ens ha fet un gran favor'.
A les 13.30 agafem el tren cap a Munic, la ciutat de la festa de la cervesa i de la firma automobilística BMW. Munic es va crear a la ruta de la sal, que ens sembla que anava des d’Àustria fins al mar Bàltic. Nosaltres anem a la ruta de la seda. De ruta en ruta. Entrem al compartiment, on coincidim amb una noia italiana que fa la volta a Europa en 15 dies amb Interail. No hi puja ningú més. Apaguem els llums, els ulls es tanquen, el cor s'afluixa. Tothom a dormir.