És impossible que el cos es pugui acostumar a tots els canvis d’horaris que portem. Cada dia ens aixequem a una hora, mengem a una hora diferent i dormim a una altra. Sort que aquí la feina és poca i si t’agafa son a les onze del matí, la pots matar dormint sense donar cap explicació a ningú. De vegades, a la nit et despertes, et costa dormir, menges sense gana, no dorms quan cal i quan no cal, t’agafa la son. Deu ser el 'viatge lag' o el 'vaixell lag', que ens destrona tots els bioritmes. Fa quatre dies érem a la Xina, i en fa una vintena ens envoltava la sorra en ple desert. Ara som al centre del Pacífic envoltats d’aigua i amb l'única companyia de 22 tripulants i el nostre company de viatge que per fi enxampem esmorzant. Quiet, que hem de parlar!
Aquí els horaris són: 7.30 del matí, esmorzar; 12 del migdia, dinar, i 5.30 de la tarda, sopar. Nosaltres ens anem endarrerint perquè totes les hores les trobem prompte, i li guanyem mitja hora a cada àpat.
El senyor Herrmann és un jubilat d’Hamburg que suposem que no trobava sentit a la seva vida i un dia, per internet, va trobar aquest sistema de viatjar amb vaixell de gran tonatge. Vaixells de càrrega com el que anem ara, que fa alguns anys, amb l’arribada de la tecnologia i la reducció de personal, van decidir aprofitar les places lliures per agafar passatgers. Ell està encantat amb aquests viatges i dels dotze mesos de l’any, se n'ha passat set al mar. Ara l’home sembla que ha trobat la felicitat amb aquests vaixells perduts al mig del mar, on ningú et mareja i on, si no vols, no et cal parlar amb ningú.
-Vaig provar els creuers, però era un problema. Massa gent, sempre ben vestida amb roba per anar a sopar, per al ball. Tothom es fica a la teva vida i et pregunta coses. Aquí tinc un vaixell per a mi tot sol.
La veritat és que té molta raó. A nosaltres també ens convenç aquest sistema. Li preguntem per casa, per la família:
-Ser a casa és molt avorrit, molt avorrit...
I aquí s’acaba la resposta. Sembla que ens costarà treure-li coses.
-Quant paga per cada viatge?
-Cent euros per dia. Depèn del viatge que vols fer pagues més o menys. Una vegada a Singapur es va trencar el motor i vam estar tres setmanes parats al port. Com que era problema seu, van ser de bades.
-Més o menys és el que paguem nosaltres.
Her Herrmann és un home alt amb les cames primes i una panxa no gaire grossa que, com a bon alemany, ha de tenir. El cap és estirat, amb un nas una mica punxegut i quatre pèls amb guerrilla, curts i platejats, que per sobre les orelles li envolten el seu ampli front. Podria ser el contramotlle del cap de l’empresa del pare Simpson a la famosa sèrie nord-americana, però amb un cos més allargat.
Als passadissos, un cartell diu que hem d’augmentar una hora més. Pensem que és la d’ahir, però també és per avui. Sembla que el nostre pelegrinatge a la recerca del naixement del sol està accelerant-se al màxim. Deu ser que no falta gaire.
L’experiència d’aquest viatge no té comparació amb res del que hem fet. Aquí el senyor Herrmann és feliç... i nosaltres també.
Copyright © 2013 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.