16 de SETEMBRE. A 52 dies de l'arribada.

Final de la ruta de la seda

Com un rellotge, en Wei Chi ens espera a la sortida de l’estació de trens. És baix i tan prim que el cinturó que porta quasi li fa dues voltes. Amb un cos tan magre, el cap una mica gros li queda desproporcionat. Té la cara allargada com el nas, i els ulls prop del nas. El seu rostre sembla més el d’un usbec que no pas de xinès. És molt actiu i sap que a Xi’an hi ha moltes coses a veure i que nosaltres tenim poc temps. Agafem de seguida un autobús per anar a la gran atracció turística de la ciutat: el Museu de Bingmayong, un exèrcit soterrat de guerrers, cavalls i carros que tenien per objectiu protegir l'emperador després de la seva mort. En total són unes 7.000 peces de terracota a mida real, algunes de restaurades i moltes encara per polir.

L’emperador Qin Shihuang va ser el primer gran emperador de la Xina, però com solia passar en aquests casos ho va ser a còpia de guerres, por, sang i fetge. Per això tenia molta por que el matessin i sempre anava protegit dels guerrers lleials. Aquesta obsessió per la seguretat el va portar a reproduir cadascun dels seus guerrers en figures de ceràmica, perquè el protegissin també a l’altre món. Per això, cada figura és diferent de les altres. El museu és espectacular i visitat per molta gent. Hi tenim el nostre primer contacte amb turistes occidental de forma aclaparadora. De fet, no n’havíem trobat gairebé en tota la Xina.

Avui dormirem a l’oficina d'en Wang, on té una cambra amb dos llits preparada per rebre hostes. L’oficina és un quart pis molt ben conservat, on treballen tres persones (en Wang, en Wei Chi i un oficinista), dedicades sols al comerç per esperanto. Hi enregistren cursos i vídeos, fan noves produccions i ho venen arreu del món. Solament a la Xina, en Wang diu que hi poden haver un milió d’esperantistes que són els seus principals clients.

Xi’an és el centre de la Xina, i hi conflueixen les tres religions: la musulmana, el budisme i el taoisme. També és el canvi de climes i de sistemes de vida, on s'acaba la ruta de la seda i es deixa enrere el desert i la cultura islàmica per entrar, passades les muntanyes Qinling, al sud-est asiàtic, verd amb pluges i afectat ja pel clima del Pacífic.

Un sopar a base de xai amb pa ens serveix per acomiadar-nos definitivament de l’islam.