Creuem la frontera de Bulgària sense gaires complicacions. L’autobús para a un 'duty free' que hi ha entre les dues fronteres i veiem els xofers com carreguen frenèticament una trentena de bosses negres. Ens mirem: segur que una d’aquestes ens toca a nosaltres. És l'experiència que donen certs viatges a Andorra en la nostra joventut...
No portem el visat de Turquia i s’han de pagar 10 euros per tenir-lo. Després de passar tots els controls, pugem a l’autocar i (efectivament!) tenim als nostres peus dues bosses negres de tabac i whisky. Exactament, 4 ampolles de Black Label i 3 cartrons de Dunhill.
Són les 5.30 del matí. Nosaltres i l’orquestra romanesa que va a l'Iran ens despertem: hem arribat a Istanbul. Allí, a l’oficina de l’empresa hi trobem en Daniel, un romanès alt i ros que diu que parla l’italià perquè va treballar set anys a Itàlia... però el màxim que li surt és 'troppo': la resta tot és romanès arreglat. Ens busca un hotel i ens dóna totes les facilitats. Istanbul és com una gran tenda on es ven de tot. Pels carrers pots trobar musclos, bàscules per pesar-te, jocs de cartes, mitjons, camises falsificades, rellotges, fruita, rotllets de pa... Això sense tenir en compte les inombrables tendes que van traient la mercaderia al centre del carrer per competir amb els venedors ambulants. Els maniquins llueixen els abrics de pell en ple estiu i les seves cares maltractades per les inclemències del temps. Anem a l’estació del tren per preguntar com podem anar fins a Teheran i ens diuen que surt un tren els dimecres: tarda tres dies. No pot ser! Hi hem d’arribar abans! Anem ara a l’oficina de turisme i preguntem a la noia com podem anar millor fins a Teheran. La resposta és 'fly'. Però la gràcia del viatge, és clar, és no pujar-hi. Només ens queda el nostre amic Daniel, que ens resol el tràngol i ens proporciona un autobús per dissabte que tarda 40 hores.
A la tarda encara tenim esma de passejar per Istanbul: una vegada la feina està llesta, les coses es veuen diferents. Anem per la vora del mar, on els pescadors s’amunteguen per mirar de treure-hi algun peix. Quina cosa més espantosament avorrida, això de pescar! Al costat de l'estret del Bòsfor alguns cotxes amb parelles aparquen i contemplen el mar mentre es fumen un cigarret i prenen un te que els porta el cambrer del bar del port. L’aigua verda i neta comença a agafar tons daurats cada vegada més intensos. Els vaixells van frenètics a dreta i esquerra, intentant aprofitar les últimes llums del dia. Alguns tons metàl·lics comencen a reflectir-se als minarets de l’altra part de la riba. És el sol que es pon. Cau la nit sobre els Bòsfor.
I per sopar, a l’Orient Express, un deliciós restaurant tret d’altres èpoques que rep els visitants de la mateixa manera com al segle passat rebia els passatgers del famós tren. Les parets, les làmpades al sostre, les fotos de l’època, els cambrers, el menjar cuinat a l’estil tradicional, la sol·litud, l'imam resant, la font que brolla rere nostre... tot plegat, fantàstic.