La decepció ens arriba a la primera mirada del paisatge del matí. Hem anat cap al sud 1.200 km i encara continuem en el mateix decorat que pràcticament vam encetar a l'Iran. En lloc de la ruta de la seda, ara la podríem anomenar la ruta de l’arena, perquè és tot el que hi ha entre ciutat i ciutat.
A la matinada els xinesos, homes i dones, aprofiten per netejar les canonades superiors de les mucositats que s’han anat incrustant durant la nit. Els poliments de gola són generals i sorollosos, encara que en les dones una mica més discrets. El resultat de tant treball se sol llançar per la finestra o directament al terra del compartiment. A vegades una forta i seca aspirada nasal ajuda a donar més consistència al material. És un costum que ben normal ací, però que a nosaltres ja ens sobta una mica.
Dunhuan és una ciutat situada al centre d’un oasi productor de cotó. Va començar a ser una ciutat turísticament famosa a partir de la promoció de les coves de Mogao, unes 500 cavitats excavades dintre de la muntanya durant més de 1.000 anys i que posteriorment s’han anat destruint. Com les de Bezeklik, són coves budistes que es van construir gràcies a donacions de nobles, de reis o de gent amb calés. Normalment es començava a excavar per dalt i es feia la cavitat desitjada. Després es cobria amb una teulada de fusta i es recobria tot amb estuc i palla. Llavors els pintors feien la tasca més delicada de pintar els budes, escenes del budisme i de la vida de fa més de 1.000 anys.
Que el tren pari a uns 140 km de la ciutat ens obliga a agafar un taxi compartit que ens fa perdre molt de temps. Pel camí veiem una imatge realment extraordinària: un gran llac enmig del desert amb reflexos d’arbres i tot. Pel que veiem, podríem agafar el vestit de bany i anar a nedar... És un miratge.
A la tarda trobem uns nois de Madrid. Ja fa un mes que són a la Xina i han voltat per bona part del país. Encara els queda un mes i des d’aquí volen anar amb autocar fins a Lhasa (Tibet) i, després, encara faran tot el sud del país. Viatgen amb temps i veient les coses amb tranquil·litat. Quina enveja!
Dunhuan és el nostre primer contacte amb el turisme occidental en molts dies. Hi ha dos bars, el Jhon i el Shirley, que fan menjars més al nostre estil. Nosaltres, per descansar una mica els dits de tant d’aguantar palets, ens demanem un bistec per poder tallar amb forquilla i ganivet. Ja n'hi ha prou de tanta carn trinxada! .
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.