22 d'OCTUBRE. A 15 dies de l'arribada.

Alburquerque

A les 4.00, el despertador sona i hem de continuar la nostra ruta cap a Londres. Els dies passen i ara, a 15 dies del final, les coses de casa semblen llunyanes i la ruta diària ja quasi s’ha convertit en una forma de vida. A l’estació de Flagstaff s'hi està molt bé, amb bones butaques i envoltats de fullets d’informació, diaris de bades i llibres que ofereixen hotels. Segurament gasta més paper un nord-americà en un dia que un xinès en tot un any. L’únic tren que hi ha cada dia per anar de Los Angeles a Chicago encara es retarda vint minuts. Els trens estan bé, amb servei excel·lent i butaques còmodes, però la infraestructura és un desastre: no està electrificat, les màquines van amb motor de gasoil i les vies no s’arreglen. El govern federal posa uns 500 milions a l’any per subvencionar les línies i ja li sembla molt. Amtrak, la companyia privada, diu que és poc i el resultat és la desaparició de la gran majoria de línies en els darrers 40 anys. A les estacions hi ha fulles per demanar a la gent col·laboració per salvar el tren, però no hi ha ningú per llegir-ho. Aquest país és el de les llibertats i no volen agafar un tren on hauran de fer el que marca la ruta. Aquí volen agafar el cotxe i anar on volen. La gran aposta pel tren que s’està fent a Europa o al Japó, aquí es fa pels avions i les carreteres. Ja veurem al final qui té raó...

Travessem l’estat que, pel que veiem, fa honor al seu nom: Arizona. És una zona quasi desèrtica amb sorra i alguns arbres al pla i muntanyes al fons. Aquesta zona, que també va ser espanyola, és la dels búfals, dels treballadors posant vies de tren, de les guerres amb els indis i dels films de John Wayne. Arizona són les carreteres sense fi, els petits pobles perduts al mig del desert, els cactus en forma de persona, les gasolineres mig abandonades i regentades per un tipus gras amb barba blanca, sempre de mal humor i que es passa el dia dormint en una hamaca.

Avui tenim americans globus a tot el tren. Sembla mentida com es pot arribar a estar tan gras. Al vagó del davant un home no gaire gran i que deu pesar uns 200 o 300 quilos ocupa els dos seients. La gorra li subjecta els cabells exageradament llargs i la barba li penja fins que descansa sobre la seva descomunal panxa. Al bar, dues dones estan constrenyent les panxes per tal de poder seure en una taula de les que van subjectades a la paret amb un seient per banda. La seva intenció, si finalment aconsegueixen ubicar-s'hi, sembla que serà cruspir-se una gran capsa de menjar amb llet, sucs, magdalenes i entrepans de tot tipus. Mengen amb tant de gust que fins i tot fa angúnia de veure-ho. El risc d’explosió és molt gran... per això anem al pis de sobre i evitar els possibles esquitxos...

Alburquerque, la ciutat que deu el nom a la mateixa de Badajoz, està situada a New Mexico i és la nostra parada d’avui. Busquem l’estació de tren, però no n'hi ha. Es va cremar fa alguns anys i ja no l’han tornada a construir perquè no val la pena. Aquí ens espera en Derek, un esperantista que es dedica bàsicament a recuperar llengües índies per a la universitat i a preparar material d’ordinador per poder-les ensenyar. Ens porta a dinar i després anem a fer una entrevista (*) per a un diari local, que resulta ser molt completa i interessant.

A la nit, que aquí són les set del vespre, anem a sopar en un restaurant xinès, per variar, i dormim a casa seva. Una casa tranquil·la i acollidora amb un llit molt còmode.