30 d'OCTUBRE. A 7 dies de l'arribada.

Això se acaba

Avui és el darrer dia de Nova York, dels Estats Units i, anímicament, ja quasi el considerem del viatge. Hem perdut les ganes d’escriure i l’excitació del començament del viatge s’ha convertit en una profunda relaxació. Visitarem l’estàtua de la Llibertat i després pujarem al vaixell que ens ha de dur a Southampton (Anglaterra). Fa molt de fred i al matí els gratacels es veuen pàl·lids, submergits en la tristor dels núvols que amenacen de descarregar pluja i que ens farà més insofrible el dia.

Sortim amb en Lu per la porta de l’hotel. Ell amb el seu barret, la corbata i la gavardina negra, com sempre. Aquest home no canvia mai de 'look'. Agafem el metro i ens dirigim a Battery Park: els metros, a Nova York, tampoc no són un exemple d'inversió pública i tenen un aspecte decadent. Aquest país sembla que no té gaire interès a invertir en el transport sobre vies de ferro...

Caminem entre venedors il·legals que, amb un maletí a les mans, ofereixen als turistes rellotges de marca molt barats. Prop de l'embarcament, unes paradetes de roba venen jerseis de Nova York a 10 dòlars i no tardem a comprar-ne un. El fred és terrible, la caçadora comprada a la Xina mai s’havia notat tan prima i aquest jersei 'made in Mexico' la reforça bastant. Els controls per pujar al vaixell són exhaustius, metòdics i pesats. S'ho miren tot, les màquines sonen per les monedes, per les ulleres i fins i tot per l’espiral de la llibreta d’anotacions diàries. L’estàtua de la llibertat està tancada al públic i sols es pot visitar per fora, el fred és terrible i tots ens anem refugiant en un petit bar, on la gent es pren una aigua fosca ben calenta que aquí anomenen cafè, i una tenda de regals que segurament avui deu estar més concorreguda que mai.

A les 13.22 som al moll de passatgers on el Queen Elizabeth 2, atracat, ja comença a omplir-se de gent. Preguntem si estem apuntats a un taulell d’informació de l’entrada i després d’una estona de donar el nom de diverses maneres, pronunciar-lo diverses vegades, ens troben i ens envien a una gran cua d’embarcament. Quin problema tenir dos cognoms en un món on la majoria només en tenen un!

Sortim cap a les nou del vespre. Aquests vaixells ja han perdut el seu encant, sortim de nit, sense una banda que, en perfecta formació, toqui una peça militar, ja no es tiren rotlles de paper higiènic per la coberta. Les companyeis estan economitzant, tot i ja han prescindit d’una cosa tan important per a un creuer com és l’orquestra. Quin creuer podem tenir si a la sortida ja han prescindit de l’orquestra? A nosaltres, que ens feia il·lusió viure la sèrie 'Vacaciones en el mar' que passaven a TVE quan érem petits!.