Els diaris parlen de les dues noies desaparegudes. La societat anglesa està trista. Aquestes notícies són les que voldries passar pàgina i no haver-les vist mai. Amb tot, és la notícia desgraciada de cada matí des que hem arribat. Ara fa 5 anys de la mort de la princesa de Gal·les, tal com s’anuncia als quioscos: 'Diana or Camila'. Encara estem així? Els 'paparazzi' treuen suc de Diana fins i tot 5 anys després de morir. Quina sang freda!
Reunim diners i tornem a l'agència de viatges, on esperem reservar algun viatge i deixar una mica lligat el pas pels oceans. Eva Masna ens espera i amb delicadesa ens diu que si ja sabem que per entrar als Estats Units ens fa falta un visat. Li diem que no perquè els ciutadans europeus no necessiten visat. Però és clar que sí: només quan hi entres amb un vaixell privat. Mirem la manera de fer el visat, però a tot arreu són 10 dies i no podem perdre tant de temps. La cosa s’ha complicat per una ximpleria.
Anem, aleshores, a l’ambaixada americana, envoltada de tanques i blocs de formigó, com un búnquer. No podem passar del carrer i no podem explicar-los res. Un empleat ens diu que si volem informació sobre visats, cal que truquem als telèfons indicats: 0,60 lliures el minut si parles amb un contestador i 1,50 si ho fas amb una persona. De tota manera, no accepten visites i tot s’ha de fer per missatges autoritzats. Tot plegat, massa dies.
Visitem Buckingham Palace, que sembla que avui brilla més que mai. La monarquia anglesa necessita una bona neteja i ja han fet bé de començar pels elements externs com a reclam d'intencions. Una dona francesa s’enamora de la nostra càmera digital. Estem a punt de vendre-li i així recuperar una part dels diners que hem deixat els darrers dies a les 'toilettes' de París.
El dia és fosc, com les nostres ganes de passejar. Amb puntualitat britànica, a les 5 truquem a en Willy tal com havíem quedat, però no contesta. Tornem a trucar i res. Comencem a malpensar de la bona intenció d’aquest noi. Estem asseguts en una escalinata de Saint James Park: uns japonesos que pugen fan cara de sorpresa i amb el dit fan el senyal d’un raig. Darrere nostre hi ha tronada, el dia s’està complicant. Truquem dues vegades més. La bateria del telèfon s’exhaureix en paral·lel amb la nostra paciència. Al final, en Willy contesta i quedem l'endemà a les 4.
La Mare de Déu d’Agost no ha estat un dia propici per als nostres plans.