7 de SETEMBRE. A 61 dies de l'arribada.

Per fi a la Xina

Comença l'anada cap a l’orient. Després de passar tants països fins ara sols hem recorregut dues parts importants en la civilització humana:

-La capitalista, occidental i de tradició cristiana a Europa.

-La persa i turca, de religió islàmica, al centre d’Àsia.

Cal subratllar que tots els països que hem visitat fins ara del centre d’Àsia (excepte l'Iran) són turcomans. Les tribus turques nòmades d’aquesta zona es van anar estenent i conquistant terreny. Una part es va assentar a la part més occidental, l'actual Turquia, i des d’allí van formar el gran imperi otomà. Hem seguit la paraula 'txai', que vol dir te, i la portem des de Romania fins a Almati i, suposadament, també s’utilitzarà en bona part de l'occident de la Xina. Aquesta part ha estat històricament el territori dels uigurs, fins que fa 200 anys la Xina els va annexar.

A les 7 del matí, a l’estació d’autobusos d’Almati no hi ha ningú. Sols nosaltres i el guarda dels aparcaments. Sembla que l’autobús que hem d’agafar és un de vell vehicle xinès que hi ha a l'aparcament. Això no ens desagrada perquè vol dir que la frontera, la passarem tots junts i que no serà gaire complicada. A poc a pco va arribant la gent i entre ells la Kat i en Jeid, una parella de nois australians que han estat alguns mesos per la Xina i ara han aprofitat per anar al Kazakhstan i al Turcmenistan. La Kat és una noia grasseta i amb el pèl tintat de blau, porta tota la roba que té a sobre i viatja amb una petita bossa i una guitarra que no amolla i que, pel tràfec que porta, no comptem que pugui tocar res. En Jeid és baix amb barba i pèlroig, porta una bossa i un sac de dormir. Al seu cos es pot apreciar la notòria deficient aportació de nutrients dels darrers dies. A aquest també se li podríem comptar les costelles de lluny, com a les vaques usbeques. Si féssim una barreja dels dos, i posant-hi unes trenes, segurament ens sortiria una 'Pipi' amb barba.

Passem la frontera sense gaires problemes i per fi ja som a la Xina. Ara podrem estar uns dies sense l’incordi de passar la frontera cada tres dies. La ruta que ens queda encara és llarga, però de fet si tot va bé sols ens queden tres països per creuar: la Xina, el Japó, els Estats Units... i mar, molta mar.

Un autobús amb lliteres que no hem vist mai ens ha de portar fins a Urumqi. A dins hi ha 24 lliteres d'escassament 50 x 150 cm situades en tres filades de 4 x 2. Ens van situant a tots, uns a les de sota i els altres a les de dalt. Les lliteres són ferros soldats i el llit, uns taulers d’aglomerat. Els matalassos i els edredons per tapar-te no donen gaire bona imatge i, per la brutícia que s’hi acumula a sobre, sembla que no s’han canviat des del dia que es va fer l’autocar.

Aquí el paisatge millora, la sorra ha donat pas a unes esplèndides muntanyes de colors ocres i verd clar. Els pastors kazakhos amb cavalls controlen les ovelles i cabres, mentre a les muntanyes cavalls i vaques pasturen. A les valls, les 'iurtes' (tendes de feltre) representen la tradició nòmada que encara practiquen. El sol es pon per l’horitzó mentre ens anem posant a poc a poc sota l'edredó.