15 d'OCTUBRE. A 22 dies de l'arribada.

La moneda de l'Escocès

Sabeu perquè es va fer el Grand Canyon. Pregunta Herrmann aprofitant que parlàvem del tema per anar a visitar-lo.

- No, per que?
- Va ser un Escocès.
- Un escocès?
- Si, resulta que va perdre una moneda i buscant-la, buscant-la....

Riem tots mentre li anem pegant a una “torero toast” que Nico el cuiner fa sovint per esmorzar i que suposem deu ser amb el nostre honor. Una llesca de pa de motlle amb foigras i dos ous ferrats enganxats i sobreposats, no es que tingui molt de torero, si no es per el ketchup que li posem i que si recorda una mica la sang de la festa.

La mirada al exterior és depriment. Cada dia aquí en som més. Avui han arribat tres vaixells nous i això ja pareix la batalla de Trafalgar. Avui la atenció dels oficials es un súper vaixell que a aparcat al costat nostre. Es el més gran del mon i pot portar 7000 contenidors amb una tripulació de 14 persones. Es de la companyia danesa Maersk que també es la més important del mon. Sembla que el negoci dels es domina al nord d’Europa amb permís dels xinesos que ja comencen a despuntar amb els seus preus barats. Els mariners ho coneixen tot sobre el mar, qui son els més importants, quin es el vaixell més gran, com treballen, es el seu ofici i per a molts la seva vida. Molt aquí son joves, l’ofici de mariner s’ha de fer de jove, com el de camioner. Quan la vitalitat et fa tenir ganes de menjar-te el mon. Agafar un vaixell i donar la volta al mon es com agafar un trailer i travessar tota Europa, es la llibertat de sentir que cada dia que la terra es fa petita per a tu. Desprès o et cansa i l’avorreixes o t’enganxa per sempre. Jochen, el capità sempre ha treballat al mar i encara avui diu que li agrada i que no sap fer res més, segurament dels 2 mesos que està a casa encara li’n deu sobrar un. I a Herrmann, quina estranya crida el porta a passar-se 7 mesos de l’any dintre d’un vaixell amb l’escusa de que estar a casa es molt avorrit, com si passar-se 15 dies a un vaixell, esperant baixar a alguna ciutat un dia o dos, no ho pogués ser. Herrmann es un llop de l’estepa cansat segurament de dir cada dia el mateix, al mateix lloc i a la jubilació ha trobat la vehiculació del seu desig de canviar i de gaudir de la seva soledat. A la seva joventut un noi de València va vendre l’arròs del seu oncle i va decidir anar a veure mon, per casualitat un dia va fer cap a Rotterdam i allí es va enrolar en un vaixell, va estar uns 20 anys de mariner, va dependre idiomes, va conèixer mig mon i va guanyar diners. Al casar-se ho va deixar tot i desprès mentre anava venent caixes de cartró no deixava de pensar en els seus anys al mar.

Molts camioners ja grans s’aixequen cada dia a les 4 del matí per arribar d’hora al lloc on han de descarregar, mengen fora d’hores, no dormen a casa, però no saben fer res més. No canvien la duresa del treball per els canvis de paisatges, les sortides del sol, aquell esmorzar que sols a aquell bar saben fer o les tertúlies amb els companys a la nit.

Els mariners com els xofers viuen el poema de la solitud i del canvi continuat, mentre devoren quilometres o mentre el vaixell obre en dos el mar per fer-se camí.

A la televisió avui un home vell i gras anuncia el seu local “EL PEDORRERO”, que lluny de les coses que podem pensar sobre la seva dedicació, resulta que arregla cotxes. Posa un additiu miraculós que al motor li va de faula. Al final acaba posant-se un barret de mafiós dels anys 20, tanca els ulls un poc, es gira una mica, fa cara de dolent i acaba l’anunci amb una frase: “Y recuerden jo soy alcapone...alcapone los mofles”. Ja, ja, ja, quina risa. Els “mofles” son els tubs d’escapament dels cotxes

.