És el dia d’abandonar l’Iran i, com sempre, ens sap greu. Hem de deixar enrere el país on tot està prohibit menys el que està permès. En tres dies hem begut alcohol, hem fumat en públic, hem vist les orelles i els cabells d’una noia a internet i hem escoltat música prohibida en un taxi. Hem fet tantes coses prohibides que qualsevol xiïta que se n'assabentés es conjuraria per enviar-nos al més cru dels inferns.
A la sortida de l’hotel ens espera en Mohamed Alí, amb un càmera, un micròfon i tot l’equip de gravació. Quin tipus, en Mohamed. Ens espera fins que baixem per no molestar-nos. Ens vol fer una entrevista per a la televisió iraniana que sortirà per tot el país i, segons diu, per tot el món. Ens fa una entrevista d'uns 15 minuts i ens acomiadem del país per televisió, pujant a una taxi i movent la mà. Millor impossible!
A la frontera del Turcmensitan hi trobem en Murat i en Shirin, un matrimoni que vénen de fer vacances a l’Iran. Aquesta frontera és una de les marcades com a perilloses i no convé fiar-te de ningú. Ells sols parlen rus. Nosaltres portem un diccionari, així que el traiem i comencem a xerrar en la llengua de Tolstoi.
Per anar a l’Usbequistan ens recomanen d'agafar un tren a Turkmenabat en direcció a Samarcanda. Ells es preocuparan de tot. Agafarem un taxi tots quatre, anirem al seu poble i des d'allà agafarem el tren.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.