18 d’ AGOST. 1 dies abans de sortir.

Tornada a Londres

Ens llevem tard. Les gavines ja no criden, només ho fan al matí per marejar el personal. El cel és clar i fa sol. Encara que tots diuen que hi plou cada dia, afortunadament no hem tingut cap dia de pluja. Segons sembla, aquí el temps és imprevisible. Els anglesos del nord diuen que els de Brighton només parlen del temps.

Ens n'anem a fer un bon dinar, dels d’aquí, per acomiadar-nos d’aquesta ciutat. Per això, anem a un restaurant anglès, el Wai Kika Moo Kau, que ningú sap ben bé què vol dir. És un restaurant rectangular, amb el tauler a la dreta de l’entrada i els lavabos i la cuina al fons... com sempre. L'ambientació és molt recarregada i sense cap lògica decorativa: quadres moderns a les parets, una llàntia metàl·lica moderna per vella, dues làmpades de paper amb bombeta interior, cadires i taules rústiques i dos ventiladors que fan d’aparell d’aire condicionat. Tots els objectes semblen comprats als encants. Hi mengem amanides, bròquil amb formatge, pasta i uns pastissos de xocolata. Tot sense carn. Trobar un tros de carn a Brighton és tan difícil com que un anglès tiri un paper dins una paperera.

Acabem de fer les cròniques, les passem per internet, i comencem a preparar les bosses, atents a no deixar-nos res.

A les 23.05 hores, pugem al vagó que ens ha de portar a Londres. La brutícia s’acumula pertot arreu. Fem inventari de les deixalles abandonades als seients: bosses de paper, capses de plàstic buides i olioses d’entrepans, papers publicitaris, l'envàs de cartró d’un batut, una ampolla d’aigua, una bossa de supermercat amb restes d’un àpat i diaris a discreció. Agafem els diaris, els llegim i els desem. Més gent puja al vagó. Aparten la brossa i s’asseuen. Mirem cap a una gran paperera que hi ha entre dos seients. Una bossa negra immaculada està demanant a crits que algú la usi.

A les 00.05 hores arribem a l’estació Victoria. El nostre tren cap a París surt a les 5.15 des de Waterloo, que ara ja està tancada. Ens esperarem aquí fins que ens en facin fora. Uns terminals d’internet que hi ha ens ajudaran a passar l’estona. Són una mena de cabines telefòniques on per una lliura pots estar 15 minuts connectat i consultar el correu electrònic.

La cursa contra el temps comença d'aquí a 4 hores: el punt de sortida és l’estació Waterloo, i el d’arribada, al cap de gairebé tres mesos, l'estació Victoria. 80 dies per arribar al mateix lloc, quina bogeria!.