Diuen que a les cròniques de viatges s’ha d'explicar sempre la veritat. Diuen els que s’hi dediquen que a vegades costa perquè quan ets en un determinat lloc la imaginació vola i t’agradaria explicar aventures i fets extraordinaris i originals. Això ens passa a la Xina: ens imaginem que veiem camells bactrians carregats per la ruta de la seda... on sols hi ha carreteres d’asfalt amb cotxes i autobusos. Estem buscant algú amb la vestimenta blava i la gorra de la revolució cultural, i hi trobem texans, americanes i sabates de cuir llampant.
Urumqi no és la ciutat rural que, situada entre deserts de l’occident, conserva l'antiguitat i els costums d’abans. Ara és la ciutat dels gratacels al centre, dels grans hotels, dels cotxes nous i de les noves construccions. La uniformització de les cultures arriba a la Xina... i a un ritme brutal.
En Song Bin forma part de la nova generació de xinesos enganxada de ple al sistema capitalista. És d’Urumqi, però viu a Shenzhen, una ciutat cantonesa de tres milions d’habitants i que fa poc era un petit poble de pescadors amb no més de 100.000 persones. És venedor de marbres de l’Iran i França. A més, és delegat d’una empresa holandesa que fabrica persianes. Està casat i té un fill. En Song va aprendre esperanto a partir d’un anunci en un diari i fent un curs per correspondència. El parla perfectament.
Avui visitem el llac Tianchi (llac del Cel) a 1.900 metres d’altura, a la falda de les muntanyes del Tien Shan. Està situat a uns 100 km d’Urumqi i per anar-hi agafem un taxi. La carretera puja per un barranc i un riu, dominat pels pastors kazakhs amb cavalls, tendes, cabres i ovelles i vaques. Ens diuen que en aquesta part tots els pastors són kazakhs quasinòmades que a l’estiu pugen a les muntanyes amb els ramats i viuen a les tendes a la vora del riu. L’hivern i la primavera és per viure a les estepes ja en cases fixes.
La bucòlica pujada ens porta al llac, al qual s’arriba o caminant o amb un telecadira. El paisatge és realment preciós, amb una aigua clara en la qual es reflecteix la neu dels munts del fons. Els pastors ho aprofiten per posar els cavalls guarnits i vestits tradicionals a la disposició dels turistes per fer una foto i treure'n alguns calerons. Aquí, l’arribada de personal és contínua, normalment turistes xinesos, que lloguen abrics de l'exèrcit per tapar-se del poc fred que fa i que omplen tots els racons. Per ells, acostumats a veure sorra del desert, és una visió extraordinària. Per nosaltres és un llac molt bonic.
La baixada, la fem a peu per unes escales tallades amb pedra pel mig del bosc de pins i avets. Són 7 km o 8 de gran pujada coberts amb pedres de 1.200 x 400 x 200 mm. La feinada per posar-les deu haver estat tremenda.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.