Avui és el primer dia de transatlàntic o, millor dit, de 'transpacífic', que és l’oceà per on naveguem ara. El viatge no pot ser més tranquil i sols trenca l’absoluta calma el run-run del motor del vaixell i les vibracions que genera, a les quals et vas acostumant i al final ja ni les sents.
Avui el mar està tranquil i el dia, encara que una mica gris, no pinta malament. De fet, no hi ha previsió de cap tempesta de moment. Al pont de comandament l'Eduardo, un filipí d’uns 50 anys està controlant papers, anotant, vigilant el radar, amb una tensió anormal si es té en compte la tranquil·litat amb què tot funciona. Ens explica una mica com funciona tot: el radar, els comunicats del temps, les informacions via satèl·lit que van arribant... Tot funciona correctament i automàticament, sols cal vigilar i això, amb tants aparells, tampoc és fàcil.
Nosaltres, que som de secà, tardem una mica a agafar algunes informacions que ens passa i, per exemple, quan ens diu que el vaixell va a 24,6 nusos per hora com a bona velocitat, no tenim ni idea de què vol dir. Després ens aclareix que el vaixell va a una velocitat d'uns 45 quilòmetres per hora de cotxe, més o menys.
L'Eduardo és un dels 16 tripulants filipins del Hanjin Vienna i entre ells és el que té més responsabilitat. És el tercer oficial de bord i fa les tasques de direcció del vaixell al torn que li correspon. Filipines aporta uns 400.000 mariners al trànsit internacional de vaixells. Segurament deu ser el país que més n’aporta i, segurament també, deu ser una bona entrada de divises al país.
Els noms dels que hi ha aquí no poden ser més pròxims per a nosaltres: Ricardo Florido, Nicolás Aragon Despi, Eduardo Alcover Caddarao, Nicolás Sale, Custodio Manzano, etc. La resta de tripulació, tots els comandaments i tècnics de responsabilitat, són alemanys alts, rossos o amb els cabells blancs i amb les seves grans panxes de bevedors de cervesa. No són gaire comunicatius i se’ls nota sempre el vessant pràctic dels alemanys. La seva fesomia contrasta amb els baixos, bruns, prims i riallers filipins. Ja veiem que serà difícil per a nosaltres establir-hi comunicació i potser ens serà més pràctic parlar amb la tropa que amb els comandaments.
La cuina és única i a una banda té el menjador per als comandaments i els passatgers, amb un servei especial d'en Ricardo el cambrer. A l’altra banda, els mariners se serveixen el menjar de les olles que el cuiner els deixa al seu menjador.
El nostre company de passatge, l’únic que tenim, és murri com una guineu. Surt per menjar a l’hora exacta i després es torna a amagar al seu cau per no veure’l més. Demà haurem de canviar una mica els nostres hàbits per veure si el podem enxampar i parlar-hi una estona.
Els dies són tranquils al vaixell, però potser poden arribar a ser massa tranquils i tot! Confeccionar un petit horari d’activitats diàries ens ajudarà a treure’ns la monotonia i el fet de no saber què fer. Ara són les deu del vespre i ja són les onze: hem avançat una hora per compensar la marxa del vaixell cap a l’est. Avui ja es feia de dia a les quatre o cinc del matí, i nit a les sis de la tarda. Demà suposem que alguna cosa canviarà i es normalitzaran una mica els horaris, encara que poc perquè la marxa de 24 hores cap a l’est obliga a modificar el rellotge contínuament.
Copyright © 2013 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.