També conegut com a Yang Tse, el riu Chang Jiang (la traducció és 'riu llarg') és el més llarg de la Xina i, també, del món. Els seus 6.300 quilòmetres serpentegen entre muntanyes verdes i parets de roca que el fan un riu espectacular. Neix a les muntanyes centrals de Qinghai i recorre mig país d'occident a orient, per desembocar en un delta de 13 quilòmetres d’amplada, al nord de Xangai.
Som en un vaixell per anar fins a Wuhan, de camí cap a Xangai, i per veure les espectaculars gorges sobre el riu, ara amenaçades per la construcció del que serà l'embassament més gran del planeta. D'aquí a poc les fotografies que farem seran història. La nit al vaixell ha estat molt tranquil·la i el despertar, amb una suau música clàssica europea, ha estat prou interessant. Amb una puntualitat sorprenent, a les 9 sortim riu avall enmig d'altres vaixells, barquetes, barques i so de botzines. Aquest port de Chong Qing ja és del sud-est asiàtic, on el riu és vida i la vida es fa al riu.
El camí pel riu és relaxat i transcorre plàcidament entre el verd dels turons, sols trencat per alguns salts d’aigua, alguna casa aïllada i alguna ciutat ja més gran. De tant en tant es poden veure estacions de contenidors amb grues, cosa que ens dóna una idea de la importància d’aquest riu en el transport de mercaderies.
Aquí, l’única persona amb qui podem parlar és un noi nord-americà que viatja amb un amic xinès de Pequín. Per això deu haver fet cap a aquest vaixell com nosaltres, perquè li ho ha organitzat una persona del país... I és que els turistes van en vaixells especials per a turistes, que són més cars, però amb més condicions. Nosaltres viatgem barat, veiem la vida del paós, però amb poques condicions.
John Ochsenreiter és nascut a Nova York, viu a Pensacola, la seva mare és de Bufalo i el seu pare és de Brooklin. És el prototip de ciutadà americà, nét o besnét d’immigrants, sense cap arrelament a una ciutat o un lloc. D’aquests que agafen l’avió per anar a veure l’àvia que viu en una residència, una vegada a l’any. Incomprensible per als catalans que ens aferrem al tros de terra que ens han deixat els avantpassats i no el canviem per res.
Les aigües de color de terra es van perdent en la penombra mentre el vaixell avança lentament mirant al mar. El paisatge és exquisit: valia la pena no perdre’s el viatge. A les 10 de del vespre l'embarcació s'atura i l’americà i el seu amic baixen a picar alguna cosa. Nosaltres preferim tancar el primer dia de tranquil·litat gaudint de la suau música xinesa, mentre ajaguts llegim informació sobre la Xina i el riu que ens duu avall.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.